Conte biogràfic (o pallissa avorrida)

Això era i no era, fa molts i molts anys, una persona que va obrir un blog. Aleshores blog s’escrivia amb G perquè encara no hi havien ficat cullerada la gent del TermCat i es veu que els de l’IEC encara es pensaven que internet era un joc de matar marcians que s’instal•lava en aquells aparells petits i negres com de plàstic que tenien un nom entre americà i llatí, Spectrum, em penso que els hi deien.

La veritat és que a aquesta persona no tenia de cap manera la intenció de dedicar-se a la literatura, ni d’escriure res que recordes a aquells "Midiarios" de color rosa carrincló o marró militar que, en altra època, regalaven a nens i nenes (sobretot nenes) quan feien la primera comunió. L’únic objectiu d’aquesta persona era aprendre la tècnica de tot plegat per tal de poder-la explicar en un curset per a adults “molt adults” on s’havia ofert com a professor d’una cosa amb un nom tan abstracte com tecnologia pensant, innocentment, que es tractaria d’explicar la bomba de neutrons, el funcionament dels marcapassos o, a tot estirar, el de la Thermomix. De blogs no és que no n’hagués sentit parlar, que sí que ho havia fet, però no havia tingut cap necessitat de crear-ne cap.

El cas és que, un cop aquesta persona va saber prou coses de blogs com per aconseguir que a la blogosfera apareixéssin com bolets una bona dotzeneta de blogs dels seus alumnes amb noms tan bonics i originals com “Coses d’abans de la guerra”, “En Pau, l’Oriol i la iaia”, “Els meus solets”, “Com se fa un rostit” o , “No deixeu morir la sardana”, enlloc de tancar, anul•lar o esborrar el seu blog, es va aficionar a anar-hi posant paridetes i no tan paridetes, això sí, dotant el raconet de totes les mesures de seguretat necessàries per a assegurar-se que mai ningú no hi anés a parar. Va resultar una mena de tractament casolà per a l'estrès.

Com que el món dona moltes voltes, al cap d’un temps va trobar una altra feina relacionada amb l’assumpte aquest de la tecnologia on tampoc la cosa no anava de marcapassos ni de liquadores sinó de fer un llibre il•lustrat per a principiants on s’expliqués a base de molts dibuixos i poca lletra com s’envia un correu electrònic, com es poden crear àlbums de fotos digitals, i sí!, com es crea un bloC (com es pot notar en aquest moment els savis i les patums ja hi havien ficat cullerada). 

En una hora i mitja, la nostra persona havia creat totes les il•lustracions necessàries per a tan magna obra i, per a fer-ho es va veure en la necessitat de crear un bloc nou (encara que va continuar dient-li bloG en la intimitat) que, per no deixar massa pistes es va dir “Mira tu, un blog!” que va sortir retratat amb moltes cares diferents i des de tots els angles imaginables, en un bonic llibre ple de fotos i dibuixos. Com que gràcies a la velocitat amb que va ser capaç de fer aquesta feina, va passar de ser una mena de becari anònim a ser considerat una persona amb reconegudes habilitats gràfiques i tècniques, mai no va esborrar el seu bloc (amb C) però només el visitava de tant en tant quan tenia un atac d’enyor o quan volia aprendre a fer alguna cosa nova i tenia por de fer malbé “l’altre”, el “seu blog”. 

Amb el temps, li va trobar una utilitat molt absurda: Podia controlar tots els moviments d’altres blogs d’amics, coneguts i saludats, a partir d’aquest blog fantasma sense que el comptador de visites del “seu” augmentes de manera tan exagerada com falsa, i així va ser que tot va quedar com està ara.

Un dia s’hi va trobar un comentari. No en va fer massa cas, hi ha una aplicació que serveix per anar visitant blogs a l’atzar i va considerar que amb tants anys, la probabilitat de tenir un visitant es podia haver donat. Per si de cas, va respondre al comentari però, el comentador, mai no va tornar i tot va continuar més o menys com abans. Però…

Sí, però. A cap de no gaire, en obrir el blog per a fer la seva ronda habitual de controls, es va trobar un ninotet verd que no havia vist mai: "Té un seguidor", deia!

Ara sí que es va espantar. Un seguidor! Que dimonis era “un seguidor”? Que volia dir que algú s’hagués fet seguidor (i per tant, testimoni) del seu amagatall d’espionatge?

De fet, és evident que tot plegat no volia dir gran cosa. Potser un altre tema de probabilitat matemàtica però el cas és que la vida blogaire d’aquesta persona va canviar radicalment. A partir de l’aparició del ninotet verd, cada dia, enlloc d’anar directament a consultar la llista de canvis d’amics, coneguts i saludats, premia un altre botó, el que deia “estadístiques”, i controlava si el tema aquell de les probabilitats continuava essent-ho o li hauria de canviar definitivament el nom…i sí, "el seguidor" aquest cop, apareixia de tant en tant!

A hores d’ara encara no sap com, ni perquè, i potser mai no ho sabrà, però s’ha vist una mica obligat a publicar, sense que serveixi de precedent, aquesta història tan absurda i banal, dedicada a aquest ninotet verd que li ha canviat la cibervida.